OMBRA

Sovint l’ha imaginat així, accessible, propera i nua. Nit rere nit el somni ha anat prenent forma, s'ha omplert de detalls. 

I ara, que ella és al davant, com ell la desitjava, lluny de la por i els nervis, lluny del temps i el seu espai, lluny dels altres, no sap què fer-ne.

El neguit li vesteix el cos. Potser si s'apropa, si arribés a tocar-la, tot s'esvairia: la imatge, la presència, la olor, l’ombra que el seu cos li dibuixa...

Allarga una mà. L'ha desitjat tant aquest moment. Allarga també l'altra. Mans obertes i encara buides, mans que no encerten a escollir el lloc on quedar-se. Mans que travessen un laberint que fins ara li ha semblat etern, continu, permanent. Mans decidides a creure que aquest moment és real. Mans que esdevenen ulls, espurnes de llum que es fixen en la tremolor que en ella comença.

L’abandonen la indecisió i els dubtes. S’apropa. Ella no marxa, no és cap somni.

Li olora la pell, obre el camí al deliri, encercla amb la llengua el seu coll, presoner de la seva existència, captiu i boig, la vol sencera, res no escapa al seu desig.  Creix la excitació, l'anhel acumulat a deshora cada nit, la passió amb que li han envermellit els llavis i l'abraça amb cura, temorós de veure-la desaparèixer, encara, dins el refugi.

Escrit per Neus

INTENTO FER EL PAISATGE

M’abandono en una cambra buida on intento repintar un nou paisatge que se’m proposa. Tinc els colors però no encerto a esbossar les formes que han de donar a l’encàrrec una essència tangible. Impotent, tanco els ulls i dibuixo a la ment, de nou, l’escena demanada. La visualitzo. 

I els dos homes sortint de dues dreceres que s’uneixen al sender central per on transita la dona, es converteixen en una imatge diferent on hi ha un sol camí i una parella, costat per costat, fent passos plegats. 

A cada intent de donar ritme al pinzell, el tercer home s’esvaeix una vegada més i la dona i el seu company de camí queden més a prop a la vista de l’espectador. Esdevenen quotidians, comprensibles per qui observa, aporten calma, tenen llum i tots els colors nets i elementals. 

Segueixo a la cambra buida però el pols ja no em tremola ni aguanto tot sol el pinzell. 

AVUI UN LLIBRE, DEMÀ UN TEXT, DIMECRES L'ANIVERSARI

Inicio la setmana amb un text creat fa ben poques hores. Diu així:

Avui, mentre buscava un llibre en un racó, m’he trobat les teves mans joves i rialleres. No sabien res de tu d’ençà que vas abandonar l’hàbit d’ocultar-les a les butxaques de la meva jaqueta. 

Hem intentat de nou recobrar les carícies i hem acabat amants com sempre. I ens hem dit que ens veurem aviat. Ara, pot ser?

També l'enceto comentant-vos que aquest dimecres, 19 de juny, aquest blog farà els seus primers anys de vida. La forma de commemorar-ho serà senzilla, com sempre ha estat aquest espai, i consistirà en regalar-vos més lectura de l'habitual. De 8 del mati a 12 de la nit, catorze hores, aniré compartint un escrit cada hora fins arribar als 14.  

Els temes que tractaran els textos seran ben variats. Vaig demanar-vos la vostra col·laboració proposant-vos que diguessiu de quins àmbits o temàtiques voleu que parli. El llistat de correus rebut és ampli i supera la catorzena anunciada per publicar. He fet una bona tria. Espero que us agradi. 

I anuncio, de pas i sobretot perquè és important, que la nostra nova col·laboradora, la Neus, està immersa ja en la creació de nous textos que aviat, espero que sigui aquesta mateixa setmana, compartirà amb tots nosaltres/vosaltres. La seva estrena com a autora aquí ha causat una més que agradable sensació. Moltes visites i molts comentaris que evidencien la bona acceptació de les seves paraules.

LA TEMPESTA

En un prat verd i verge, reposar tot esperant el miracle que és veure-la arribar. I al bosc més proper, on els arbres acluquen els ulls al seu pas, romandre quiet per esculpir-me amb l’aire que remou en el gest del seu avanç. I esbossat amb la nova forma, un núvol lliure i nítid, abrigar-la amb els palmells i ditejar-la en calma. 

I veure com les fulles cauen dels arbres i fan d’ocell quan volen amb el vent. I són barques del temps quan toquen terra i l’aigua les gaudeix. 

Foto: un racó meu, a Itàlia